Finalment, vam poder marxar a Ouarzazate, tots, amb al preu de Konouz Biladi. Hi va haver bitllet per a tothom, i pel que respecte la meva situació, em van colar, vaig passar com a dona del Sr. Abelló.Sense poder deixar de banda alguna estona de mal humor provocada per tot allò que comporta viatjar amb un circuit turístic, entenent com a tal, un paquet on la gent va en grup, ho fa tot amb grup, pren decisions de grup i que a més a més, et prenen el pèl, com a grup turístic tradicional, però s’ha d’acceptar... tot i que jo, ja sabia com funcionava el tema, ja me’n vaig adonar a Egipte o a Túnez. A Espanya també funciona així; però em costa acceptar, a vegades, que he de fer el que em diuen perquè està marcat en el programa turístic i no puc anar a on jo voldria anar; això és el que comporta viatjar amb grup (i no em refereixo als espanyols) sinó a tot el grup que formàvem, 18 persones. Crec que intentaré viatjar més sovint de manera individual.
En fi, tret d’aquests petits moments ha estat un cap de setmana molt profitós (avantatge del paquet, clar!), recomanable (sens dubte!) i sobretot paisatgísticament brillant (quin color!). Vam sortir divendres a les 23.00h de Casablanca per aterrar a Ouarzazate on hi passaríem tres nits. Avui, dilluns hem arribat, cansats, a Casablanca a les 7.00h del matí -quatre hores després notàvem el terratrèmol-.
Dissabte vam llevar-nos per visitar la Kasba Tourint de la ciutat de Ouarzazate, antic palau on hi vivia una família formada per clans, esclaus i treballadors, amb dependències, sales de recepció, patis interiors i habitacions. Les Kasbas estan definides com a antigues ciutadelles, dins de les kasbas hi ha els ksar que són les fortaleses, cada ksar té 4 torres. Les kasbas estaven construïdes en els turons per refugiar-se de les invasions i poder tenir visibilitat. El color de les kasbas agafa la mateixa tonalitat marró idèntica a la muntanya, per tant de ben lluny no distingeixes la població. No hi ha gaires finestres ja que la il·luminació arriba a través de claraboies. Tenen varius pisos i fins i tot n’hi ha de subterrànies, per fugir del calor de l’estiu que arriba els 52º. En tot el Marroc n’hi ha alguna que encara està habitada. Un cop visitada la kasba Tourint, la més ben conservada, ens vam dirigir a Aïn Benadouh per visitar la kasba més gran del Marroc, Patrimoni de la Humanitat. El poble és preciós i tradicional, no hi ha edificis alts, ni carrers esfaltats, cotxes, ni cap tret de civilització moderna, excepte els visitants! Per arribar a la porta de la Kasba, després de passar per un camí de varies botigues d’artesania, s’ha de creuar una riera, on tota una tropa de marroquins dalt d’un burro et venen a buscar per ajudar-te a creuar-la, però nosaltres, espavilats, per no haver de pagar els dirhams pactats, ens vam fer els valents i vam creuar amb les botes a les mans i els pantalons arromangats la riera; i tot seguit uns turistes en van prendre nota i ens van seguir, cosa que no va agradar massa als homes dels burros. La kasba té molt d’encant i una mena d’espiritualitat tranquil·litzadora. I, el paisatge és tant bonic que oblides per un moment tots els disgustos i “lo pesats” que poden arribar a ser els marroquins quan volen! Podries restar hores i hores a de dalt de tot del turó, tot mirant la vista al poble, a la kasba, a l’Atlas nevat i més i més. Llàstima que havíem esperat dues hores per dinar en un restaurant car i dolent, vam haver de fugir apressa abans el sol no es pongués per arribar a veure l’oasi del desert. M’estalvio el comentari en arribar a l’oasi. De totes maneres la visita a la Kasba Aïn Benadou em va fer canviar l’humor.
L’endemà vam sortir amb els 4x4 direcció a les dunes de Fint tot fent parades i fotos, fotos i parades al llarg del Vall del Dráa. S’ha de veure, són paisatges dels quals no estem acostumats, muntanyes negres, marrons fosques contrastades amb el cel blau i serè; palmeres i kasbas cada 30 kilòmetres, i més enllà muntanyes desèrtiques. Vam arribar a Zagora, un poble on només ens hi vam aturar per dinar. Clar que apartat del poble vam visitar inesperadament un tros de kasba soterrània acompanyada d’una fàbrica d’artesania típica de la zona, comissió sobre ventes, és clar, pels guies! Vam veure molta pobresa, molts nens demanant i vam entrar fins i tot a dins de la casa d’una família que ens va mostrar com vivien; vaig decidir donar la propina a aquesta família i li vaig demanar al guia que m’hi acompanyés altra vegada, mentre hauria d’haver estat comprant artesania per a que ell s’emportés la comissió, crec que es va enfadar, però què hi farem!Finalment vam arribar a les dunes de Tifou, que no recomano que hi aneu perquè tot i ser natural sembla que estiguem a Port Aventura, enmig d’un paisatge idíl·lic, desèrtic i serè s’enlairen unes dunes, i unes dunes vol dir una gran duna amb 5 dunetes més que l’envolten, tot això amb dromedari són 20 minuts de passeig! La gent que no té temps per visitar el desert del Sàhara ve aquí per fer-se una idea de desert, clar, jo després d’estar a Túnez, aquesta duna em va semblar un teatre, realment sembla posada de manera artificial. Però entenc que la gent que no ha muntat al camell ni ha vist mai el desert li pugui “agradar”, en fi, que vam fer el paripè, vam pujar i vam baixar de la duna corrents i jugant. I tot seguit de camí cap a Ouarzazte (unes tres – quatre hores amb parada a la botiga d’artesania pactada, és clar!).
Aquests són els plaers de viure en un país estranger i barat! I, tot que el viatge m’ha semblat barat (160,00€ dormir, sopar, esmorzar, avió i excursions incloses) crec que pot arribar a sortir més barat encara si un està disposat a dormir en fondes d’aigua freda.Fins el proper viatge, que no sé quan serà... però poc queda!
